Els ral·lis de regularitat es caracteritzen per què els participants han de realitzar un recorregut determinat en un temps el més proper possible a l'establert pels organitzadors. Com més baix és la diferència, millor puntuació se li atorga al competidor, i el que obté millor puntuació en completar les etapes és declarat guanyador de la cursa. Per això és necessària molta perícia i bons aparells de precisió que funcionin correctament.

Un dels elements importants són les sondes, siguin magnètiques o inductives, però en qualsevol cas la seva correcta col·locació dependrà del bon funcionament i la precisió del dispositiu. Anem a parlar en aquest article sobre les sondes magnètiques.

En nombroses ocasions hem rebut consultes de perquè una sonda instal·lada que estava funcionat, de sobte, ha deixat de funcionar. Un cop fetes les investigacions i preguntes necessàries, veiem que en un 99% de les ocasions tant la sonda magnètica com el nostre Blunik II funcionen perfectament. Llavors, què ha fallat? Per entendre una mica més el problema explicarem breument com treballa una sonda magnètica.

Un dels elements que compon una sonda és el disposar d'un sensor que detecti en la direcció paral·lela al camp magnètic a una determinada distància. Les seves característiques omnipolars permeten l'activació del sensor per un pol nord o sud i permet mesurar la inducció magnètica en regions on hi ha presència de camp magnètic. Per això, quan proporcionem una sonda, ho fem amb un element que posseeix un camp magnètic: un imant.

L'imant és de neodimi NdFeB en forma de disc petit i posseeix 3360 Gauss amb una força de subjecció de 0,5 Kg. No obstant això, depenent de certs factors, l'imant pot perdre les seves propietats magnètiques i, per tant, ni permetria l'activació del sensor ni el funcionament correcte del dispositiu Blunik II. És per això que la col·locació d'aquest imant és la clau perquè tot funcioni correctament.

La major part dels imants de neodimi del tipus N perd una part de la seva magnetització a partir dels 80ºC de manera permanent. Per contra, un refredament intens (p. Ex. Nitrogen líquid) no causa cap mal als imants de neodimi.

Si un imant supera la seva «temperatura d'ús màxima», aquest perdrà part de la seva magnetització. Així doncs, s'adhereix amb menys força, p. Ex., a una placa de ferro, fins i tot després que s'hagi tornat a refredar. A partir d'una temperatura determinada, anomenada «temperatura de Curie», no quedarà romanència magnètica alguna.

Un disc de fre pot arribar entre els 300°C a 500°C en el seu procés de frenada, de manera que un imant adherit al disc perdria ràpidament la seva magnetització. Així doncs, no sembla una bona idea col·locar els imants en els frens de disc o en qualsevol altre lloc que arribi temperatures elevades, sinó realitzar un suport on tenir l'imam ventilat en tot moment lluny d'altes temperatures per garantir les seves propietats magnètiques permetent al dispositiu Blunik II llegir correctament l'activació del sensor de les sondes magnètiques